Pucurull

El novembre de cada any se celebra la famosa marató de Nova York, una prova emblemàtica on n’hi hagi, farcida d’anècdotes, a quina més curiosa. Com aquella de l’any 1980, on la cubana Rosie Ruiz va fer menys de tres hores, que era la marca mínima que li havia de permetre córrer la de Boston dos mesos després. Però es va saber que havia fet trampa perquè no va fer tot el recorregut. Es va descobrir a Boston, precisament, on també en va tornar a fer. En aquest cas molt sonada perquè va entrar guanyadora. Havia aconseguit córrer en 2h31, el tercer millor temps que cap dona havia fet mai fins aleshores. Va pujar al podi a rebre la medalla, relaxada, com si no hagués fet res. En cap control l’havien vist passar. Finalment, uns jutges es van presentar a l’arribada per dir que l’havien vist incorporar-se a la carrera quan faltava menys d’un quilòmetre per la meta. Mentre els organitzadors li retiraven els premis, s’assabentaven, atònits, que a la marató de Nova York, per escurçar-ne un terç, havia agafat el metro. Trist honor per a la noia: des de llavors, als participants que retallen en el recorregut d’una marató (en totes n’hi ha més dels que ens pensem), se’ls coneix com aquells que fan un Rosie Ruiz.

L’Arca de Noè, una ‘associació molt animal’ de Barcelona, està celebrant el seu centenari. Va ser fundada el febrer de 1927 pel periodista Joaquim Ciervo i l’escriptor i pintor Santiago Rusiñol. Està integrada per persones amb el cognom d’un animal (*). Des de fa un segle, l’entitat promou la cultura popular des de l’humor, amb iniciatives que van des de trobades culturals i de suport a tradicions catalanes a la col·laboració amb entitats de la ciutat amb els animals com a fil conductor. Els seus sopars són ‘pinsos’ i els restaurants, ‘estables’. (*) En els seus inicis, la condició per ser-ne membre era aquesta, però al cap d’uns mesos es van trobar que ja no quedaven prou persones amb cognom d’animal a la ciutat i van decidir que el que realment importava era tenir sentit de l’humor i haver fet alguna ‘animalada important’. Vídeo de @beteve: beteve.cat/va-passar-aqui/ar…

Avui fa 32 anys que va morir Wilma Rudolph, 3 ors als Jocs Olímpics de Roma'60. De petita, amb polio, els metges li deien que no podria caminar mai. La seva mare li deia que sí.

Tal dia com avui de 1933 es va celebrar a Torre Baró el primer Campionat de Catalunya Femení de Cross. Va guanyar Roser Raventós.

UN ESPORTISTA NO FRACASSA MAI Fa sis anys, el 4 d’octubre de 2020 es va córrer a Londres la marató. Els tres primers van deixar enrere el favorit, l’Eliud Kipchoge, llavors rècordman mundial de la marató, que va acabar en vuitena posició, a un minut i sis segons del guanyador. Em va indignar llegir a les xarxes d’immediat, i als diaris l’endemà, que parlaven de ‘la derrota de Kipchoge’, que ‘havia fracassat Kipchoge’, que ‘Kipchoge havia estat vençut’, que ‘havia fallat estrepitosament’. Els qualificatius no em van agradar gens. El que l’home va fer, malgrat va tenir problemes físics a partir del km25 (molèsties als flexors del maluc que li va impedir mantenir el ritme del grup capdavanter en els últims quilòmetres) va ser no abandonar i acabar la cursa. Com un esportista de debò; en contrast amb el que sovint fan molts atletes professionals quan veuen que no faran una marca bona i pleguen. Els que van utilitzar un vocabulari impropi, que segur que no han fet una marató en sa vida, han de saber que un maratonià -un esportista- ni ‘fracassa’ ni és ‘derrotat’ mai.

"El cor sempre a l'esquerra" (Montserrat Roig) Va morir avui fa 35 anys.

Fa 47 anys que corro curses i no n’he guanyat cap. Diuen que mai no s’ha de perdre l’esperança. 😊