ArnauSCHE

Com de difícil se’m feia dir que no al meu petit que tot ho demanava, ullets rodons i veueta dolça, quan assenyalava amb el seu ditet rosat un petit nino de plàstic d’un aparador ple de figuretes i pronunciava la paraula màgica que tot ho fa possible. – Mama, “ma pomples” això, “pisplau”? I jo havia de contestar “no pot ser, Bebè”, encara que el que demanava eren coses petites, coses que jo podia comprar: un caramel, el nino de goma, muntar l’elefant que trobàvem camí de l’escola… Però jo era la mare i era el meu deure subministrar les dosis de frustració necessàries per preparar el meu fill per a una vida en la que no es pot tenir tot el que es vol, encara que això m’obligués a renunciar a un munt d’aquells somriures d’agraiment que em feien tant feliç. “Quan siguis àvia –pensava–, podràs malcriar els seus fills i aquesta serà la teva recompensa…” Però no n’hi haurà, de recompensa. No podré malcriar els fills del meu fill, perquè un delinqüent al volant va arrabassar-li la vida quan només tenia vint anys. A tu, que acabes de llegir un dels records que ara són més valuosos valuosos que la meva existència… a tu, t’ho prego de genolls: •Recorda que duus una arma entre les mans. •No corris. •No consumeixis alcohol ni drogues abans d'agafar el cotxe. •No miris el mòbil ni un sol segon.
•Atura't si sents el cansament. Cap mare dona la llum a un fill perquè tu li apaguis la vida.