Marta

Bona entrada de setmana tingueu. Avui, vull compartir amb vosaltres la meva preocupant visió del país. Catalunya és avui un país que viu una paradoxa tan evident com dolorosa: disposa d’un talent extraordinari, reconegut internacionalment, però es troba immersa en una decadència que avança amb una velocitat que ja ningú pot dissimular. Científics, emprenedors, esportistes, acadèmics i professionals catalans excel·leixen a Silicon Valley, a Cambridge, a Zúric o a Berlín, mentre el país que els ha vist néixer s’enfonsa en una gestió pública que sembla dissenyada per impedir qualsevol renaixement. Aquesta fractura entre el potencial social i la realitat institucional és el nucli del problema. Catalunya ha generat generacions capaces de competir en els entorns més exigents del món, però la seva classe política s’ha format en un medi completament diferent: l’aparell intern dels partits, on la lleialtat orgànica pesa més que la competència i on la carrera professional sovint comença i acaba dins del mateix despatx. El resultat és una elit dirigent que gairebé mai ha hagut de demostrar excel·lència en l’àmbit privat, que no ha gestionat projectes d’alta complexitat i que ha après que la seva supervivència depèn més de pactes interns que de resultats externs. La mediocritat no és una anècdota: és estructural. Després del Procés, en lloc de renovar lideratges i obrir finestres, els partits van optar per mantenir els mateixos dirigents que havien patit la repressió. La continuïtat es va convertir en dogma, i el país va quedar en mans d’una generació política que, per por, per cansament o per conveniència, ha renunciat a qualsevol ambició nacional real. La política catalana ha passat de ser un espai de conflicte i esperança a ser un mecanisme de control i docilitat. La repressió va desactivar el moviment, però la postrepressió ha desactivat la política. En aquest context, l’erari públic s’ha convertit en refugi laboral i en botí. Quan una classe política no ha competit en el món real, el sector públic es transforma en un entorn de supervivència: sous assegurats, càrrecs blindats, promocions internes, clientelisme i una sorprenent estabilitat enmig del col·lapse general. Mentre els serveis essencials —sanitat, educació, seguretat, transport, habitatge— es degraden any rere any, els dirigents polítics continuen prosperant amb una serenitat que contrasta amb la precarietat creixent del país. Catalunya tampoc disposa de mitjans de comunicació realment independents, neutrals i útils a la societat. La majoria viuen de subvencions públiques, cosa que condiciona la seva llibertat informativa i els converteix en instruments de conveniència del poder. En lloc de fiscalitzar-lo, sovint el protegeixen o el justifiquen, i així la ciutadania queda desinformada o anestesiada. Catalunya no té un projecte de futur. No té relat, no té direcció, no té ambició. La governança s’ha convertit en una administració del dia a dia, sense estratègia, sense visió i sense capacitat de reconstruir res. El talent del país no sap cap a on remar, perquè ningú marca el rumb. La decadència no és la causa: és la conseqüència d’un sistema polític que no reté talent, que no incentiva l’excel·lència, que no renova lideratges i que ha convertit la gestió pública en un espai de confort per a dirigents que no reflecteixen el nivell del país que governen. Catalunya és millor que la seva classe política. És més creativa, més capaç, més internacional, més exigent. La pregunta no és per què decau, sinó quant de temps pot aguantar un país de primera línia amb uns polítics de tercera. Salut!