Startsud Studio

La IA a l'escola, millors deures, però pitjors notes. La IA és una eina nova. No fa ni cinc anys que la tenim a l'abast i, a poc a poc, haurem d'anar aprenent a fer-la servir. A la feina, a la vida... i també a l'escola. Una recerca recent, feta amb més de 26.000 alumnes d'educació secundària a la Xina, apunta a una paradoxa: la IA ajuda els alumnes a fer els deures millor i més de pressa, aconseguint millors notes. Però aquesta millora desapareix —i fins i tot s'inverteix— quan arriba el moment dels exàmens. Els alumnes que fan servir IA obtenen millors resultats en els deures, però pitjors resultats quan han de demostrar els seus coneixements sense aquesta ajuda. La raó sembla bastant evident: fan els deures, però no aprenen prou fent-los. L'objectiu dels deures no és aconseguir una bona nota en el deure. L'objectiu és aprendre i els deures d'ahir no ajuden a fer-ho quan es fan amb els mitjans d'avui. Un exemple aplicable a tants d'altres camps més enllà de l'escola i la universitat.

Falten quatre setmanes per les eleccions del 29 de novembre. La campanya formal no ha començat, però el soroll polític fa setmanes que creix i ho continuarà fent. La tensió entre la dreta i l’esquerra és protagonista, de l’habitatge a la immigració, mentre els partits sobiranistes intenten marcar perfil propi posant Catalunya al centre. I, enmig de tot plegat, una gran absència. La mirada regional, la conversa sobre els reptes i les necessitats concretes de les comarques del Camp i les Terres de l’Ebre, no acaba de trobar espai en aquesta campanya. La política ocupa l’espai de les polítiques, però hi ha reptes regionals que haurien de tenir un lloc destacat al debat electoral de les properes setmanes. Cinc qüestions de la Catalunya Sud que tots els candidats haurien de tenir presents abans del 29N: Infraestructures: L’AP7, la nostra espina dorsal, és un embús constant des que es van acabar els peatges. Una via de competència estatal que necessita un nou sistema de gestió. La futura estació intermodal d’alta velocitat, la inversió que ens posaria per fi a menys d’una hora de Barcelona, és a l’aire i sense dates. Aconseguir que el Port de Tarragona guanyi marge per invertir a la regió més enllà del seu àmbit estricte i pensar la gestió dels aeroports catalans com un sistema que incorpori l’aeroport de Reus, també són decisions lligades al vot del 29N. Per terra, mar i aire. El futur de les nuclears: El tancament de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs es preveu que arribi entre 2030 i 2035. Una decisió absurda que deixaria Catalunya sense el 50% de la seva producció elèctrica i retallaria milers de bons llocs de treball al Baix Camp i la Ribera d’Ebre. La descarbonització de la química: Tarragona concentra el 25% de la indústria petroquímica espanyola i la seva descarbonització, com passa a arreu d’Europa, va lligada a una aposta pública que hi doni suport amb fortes inversions. Turisme i valor afegit: Si la química és la indústria més important de la regió, el turisme és el servei més rellevant i s’enfronta a un repte tant o més gruixut que la descarbonització: guanyar valor afegit, menys turistes i millors turistes per aconseguir millors rendibilitats, salaris i condicions laborals. Que el salari mínim continuï pujant com ho ha fet els darrers anys és clau perquè el sector segueixi allunyant-se de les opcions low cost. L’Ebre i el Delta: El Pla Delta, les inversions necessàries per protegir el tresor natural de les Terres de l’Ebre, estan a mig fer i pendents, en molt bona part, d’actuacions que són responsabilitat directa d’alguns ministeris del govern espanyol. Cinc temes pendents pel 29N. Parlem-ne. Article publicat al @DiaridTarragona.

Aconseguir que la distància amb Barcelona no sigui un obstacle en l’accés a les oportunitats. Pensar Catalunya a partir d’una jerarquia senzilla de proximitats: el país dels 60 minuts. Article a @ElPuntAvui escrit a quatre mans amb el @RPuigvi. (Enllaç a sota)

El sector del vi pateix una crisi global. El vi català ens necessita. Ara, més que mai, és l'hora de beure els nostres vins. (Article al @DiaridTarragona, enllaç a sota)

Des dels anys vuitanta i fins avui el vi ha estat un dels grans motors de creixement i progrés a les zones rurals de la Catalunya Sud. Vins de qualitat que s’exporten arreu del món. Pocs llocs al món concentren en tan pocs kilòmetres mitja dotzena de denominacions d’origen de prestigi i centenars de cellers independents que cultiven una tradició mil·lenària.  Avui el sector del vi s’enfronta a una crisi global. Hi ha canvis en el consum que afecten tots els mercats, des d’Europa fins a la Xina i els Estats Units. Els joves beuen menys, el vi ja no acompanya totes les menjades i molts consumidors l’abandonen buscant estils de vida més saludables. Des de la pandèmia gairebé tots els mercats han viscut baixades d’entre el 10% i el 20%, però en alguns països, com la Xina, la caiguda de consum arriba al 50%.  Fa pocs dies la Unió de Pagesos explicava que a Catalunya caldria arrencar 5.000 hectàrees de vinya per equilibrar oferta i demanda, un 10% del total. Una iniciativa que a França ja està en marxa i que ha suposat, fins ara, l’arrencada de 20.000 hectàrees. El moment és greu.  El moment és difícil, però a Catalunya hi pot haver una solució o, si més no, una resposta a la crisi que suavitzi els seus efectes convertint-la en una oportunitat. Catalunya és terra de vins, les comarques del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre són terra de vins, però, encara avui, els consumidors beuen majoritàriament vins de fora de Catalunya amb la DOQ Rioja com a gran beneficiada. Un contrasentit que s’ha d’acabar.  El vi és sempre i a tot arreu un producte de proximitat. Arreu d’Europa, les regions productores de vi beuen fonamentalment els seus vins, els dels cellers que tenen més a prop, perquè l’entenen com una expressió del que són. Fa més de dues dècades que el nostre consum de vi català no para de créixer, però encara avui no arriba al 40% del total que es beu al país. Els vins catalans han conquerit el món abans de conquerir Barcelona, però ara que el món frena el seu consum és l’hora de corregir aquest greuge incomprensible. La millor manera d’ajudar el vi català és comprant-lo i consumint-lo. A casa i fora de casa. Encara més, en un país on el turisme té una rellevància clau, els hotels, restaurants i càmpings han de ser el primer aparador dels vins de proximitat. S’ha fet molt de camí, però en queda molt a fer i ara és el millor moment per fer-lo.  Publicat al @DiaridTarragona. (L'article sencer a l'enllaç de sota)

Ara dels propietaris n’hem de dir rendistes. El Sindicat de Llogateres, aquest bolet que els mitjans han convertit en representatiu sense que ningú sàpiga ben bé com ni perquè, ho ha decidit així. Però què és un rendista? Quin és el crim d’algú que compra un habitatge per posar-lo en lloguer? Un “rendista” és un estalviador que, amb allò que no va gastar ahir, ha invertit en un bé que li donarà rendiment per demà. Fins i tot quan el “rendista” és un hereu serà qualsevol cosa menys un hereu escampa, perquè posa el patrimoni per sobre el gaudi immediat que podria aconseguir amb la venda. Hi ha valors positius lligats al “rendista”. L’estalvi és un valor, la mirada a llarg termini és un valor, la conservació de patrimoni i la riquesa generacional, la voluntat de deixar herència, són valors amb valor que fan funcionar un país. Idees i actituds que convindria promoure pel bé de tots, pobres i rics, perquè són a l’arrel de les societats que prosperen. Els debats polítics amaguen debats morals, i a Catalunya fa molt de temps que gairebé ningú no gosa defensar la propietat, l’estalvi i el treball. És de sentit comú, els habitatges de lloguer han de ser propietat d’algú. Els propietaris a qui es tracta de “rendistes” improductius no només no són el problema, sinó que formen part de la solució. Sense propietaris que comprin i lloguin no hi ha oferta disponible, així de senzill. Criminalitzar-los i assetjar-los amb protestes i normatives aconseguirà el mateix resultat que la llei de lloguers franquista de 1964, que la propietat i la hipoteca siguin de nou l’única opció possible per qui busca un sostre. Ja es va veient. Els lloguers han pujat, han pujat molt, però l’alça dels preus només és un símptoma, la conseqüència i no la causa. La malaltia és l’atractiu de Barcelona. L’atractiu turístic i el boom dels expats pressionant per dalt, pagant el lloguer d’aquí amb salaris americans i del nord d’Europa. I la pressió migratòria pressionant per baix, amb el lloguer d’habitacions fent créixer l’infrahabitatge. Si no es mitiga aquesta demanda, si no es troba la fòrmula per poder construir i rehabilitar per augmentar l’oferta, si no s’inverteix en transport públic per ampliar la Barcelona metropolitana, el mercat de lloguer no es normalitzarà i trobar pis a Barcelona seguirà sent un impossible. La regulació artificial dels preus aconseguirà, això sí, un triple impacte negatiu. Una reducció de l’oferta amb el traspàs d’habitatges de lloguer a propietat. La necessitat d’unes regulacions cada cop més estrictes i punitives per mirar de controlar l’incontrolable. I el millor de tot, que només puguin llogar els expats que ofereixen totes les garanties, però ara fent-ho a preu de saldo. Un èxit. Article publicat fa vint mesos al diari @NacioDigital. (Enllaç a sota)

Barcelona se'n va Sobre la Catalunya ciutats, en plural. Des de BCN i Reus. Escrit a quatre mans amb @rpuigvi. (Link a sota)

Deixem de dir territori! El nom fa la cosa i cada cosa necessita un nom. Sense identitat no hi ha projecte i sense projecte no hi ha projecció. No hi ha territori, hi ha Catalunya. No som un territori, som alguna cosa més. Al @DiaridTarragona (enllaç a sota).

Europa lidera el món en la lluita contra el canvi climàtic. La Unió Europea és el millor alumne de la classe, i ho ha de seguir sent, però en aquesta assignatura convindria no quedar mai a gran distància del segon. Els números canvien segons la font, però si l’economia europea és gairebé el 20% del total global, les emissions de gasos d’efecte hivernacle de la UE estan tot just per sobre del 6%, gairebé el que ens pertoca per població. Mentrestant, la Xina, Rússia, l’Índia i els Estats Units acumulen més del 50% del total d’emissions globals i arrosseguen els peus en les seves polítiques de reducció de gasos d’efecte hivernacle. Cap deute històric pot justificar aquest desequilibri quan la Xina és a punt d’igualar les emissions acumulades dels Estats Units. La lliçó sembla evident, Europa sola no frenarà el canvi climàtic si la resta d’economies del planeta no fan els deures, però corre el risc d’aconseguir que la seva economia deixi d’estar entre les més avançades del món. L’amenaça del canvi climàtic persisteix, però a poc a poc es fa evident que la descarbonització serà només una part de la resposta. La captura de CO2 i l’adaptació a un nou escenari que ja és inevitable són dos camins afegits que van prenent protagonisme. La captura de CO2 en totes les seves expressions, de l’agricultura al desenvolupament de solucions industrials passant per l’emmagatzematge i el desenvolupament de nous materials, seran a la llista de les solucions de demà. La Unió Europea, abocada a un canvi de model industrial i a la recerca de nous sectors, necessita liderar una part d’aquest futur. La fortalesa d’Alemanya i de bona part d’Europa en enginyeria, química i indústria mecànica són grans fortaleses en aquest camí. Velles habilitats orientades a noves solucions. Encarar la lluita contra el canvi climàtic mantenint una economia competitiva és possible. La captura de CO2 pot ser el nou motor econòmic que Europa necessita. Article publicat al núm. d'agost del @municipal_cat (municipal.cat).